Quan en un infant o un adolescent aflora un malestar que inquieta o molesta el seu entorn familiar, escolar, etc, la demanda dels pares als professionals psi acostuma a estar tenyida d’angoixa i d’exigència. L’angoixa sol presentar-se com a preocupació o com a percepció de què alguna cosa no va bé –en els fills, no pas en els pares- , mentre que l’exigència d’una ràpida eliminació dels símptomes – dels fills- es dóna sempre.
Podríem plantejar aquesta finestra del BLOG com Del símptoma a l’exigència?, o encara més, Del símptoma a l’imperatiu de “solució” –en el nen o la nena- ? És una qüestió no banal de la que en podem parlar.
Es formuli com es formuli, va apareixent la pregunta sobre el símptoma incòmode que provoca la demanda de l’Altre. Així, es va obrint pas a la pregunta sobre quina és la demanda veritable –la del subjecte nen, adolescent- que rau sota la manifestació simptomàtica: la demanda d’amor.
Actualment, però, les demandes que ens arriben, vinguin d’on vinguin, acostumen a estar formulades, d’entrada, en consonància amb la manca de qüestionament, amb l’impuls i amb la pressa que impera en la societat en la que vivim.
Obrim aquest col·loqui virtual. Parlem, debatem, pengem escrits, textos, experiències clíniques, comentaris, referències bibliogràfiques, etc. sobre l’ampli abast que tenen els conceptes de símptoma i de demanda, sobre la seva articulació, sobre la relació al desig. Sobre la seva ingerència i la seva presència en el vincle social. Parlem de tot això i més.
Raquel Jiménez Serrato
22 de febrer de 2011
